INTRODUCCIÓ

L’adaptació de les cèl•lules de l’intestí prim fa que augmenta molt la seva superfície, ja que, en 0,33 m2 de l’intestí prim gràcies a les cèl•lules que estan estructurades per formar plecs mucosos de Kerking fa augmenta a 1 m2 però com les cèl•lules trobem vellositats i això provoca que augmenti molt més fins 10 m2 i en tot això afegir que les vellositats tenen microvellositats aconseguim una superfície de 200 m2

DIGESTIÓ MECÀNICA

La digestió mecànica és la motilitat amb moviments de segmentació i peristaltisme; amb els objectius de:

a) Barrejat el quim amb els enzims digestius i les secrecions pancreàtiques

b) Exposar els nutrients a la mucosa intestinal

c) Eliminar el quim pel colon.

Segmentació proses de motilitat que permet la barreja del quim amb les secrecions mitjançant una relaxació i una contracció de les partes de l’intestí prim per trencar el quim i així els enzims pancreàtics si barregen.

Les contraccions i relaxacions continues és produeixen pel mig del quim fent la divisió en dos part del quim i són dirigits a direccions oposades, afavorint la barreja. La velocitat al principi de la digestió és més ràpid perquè així va avançant progressivament.

Peristaltisme comença en la finalització del proses de segmentació. Aquesta motilitat permet l’avançament del quim. Proses: contracció i relaxació de les parets de l’intestí per sobre o per sota del quim per afavorit l’avançament.

L’avançament pot fer-ho en les dues direccions (al recte o boca) causant signes com la diarrea o el vòmit.

Diarrea: el contingut intestinal és desplaçat cap a l’exterior a causa de: presencia d’irritants a les mucoses intestinals o provocar distensió de l’estomac. Vòmit: aquest proses es per menjar i ingerir unes substancies irritants passant per l’esòfag a l’estomac on les toxines provoquen distensió de la paret de l’estomac i és captat pel nervi vago s’envia la senyal al tronc encefàlic i al bulb raquidi, activant el centre emètic provocant el vòmit a causa del moviment de diferents òrgans del tub digestiu per fer el moviment contrari a la deglució, és a dir: relaxació del càrdies i píloro (vàlvules) i el diafragma baixa per pressionar l’estomac.

DIGESTIÓ QUÍMICA

La digestió química comença a la boca amb l’acció de l’enzim α-amilasa (actua sobre el midó) i en l’estomac participen les lipases linguals i gàstriques i pepsines (actuen digerint les proteïnes i triglicèrids) però en l’intestí prim acaba de completar la digestió gràcies al suc pancreàtic, bilis i suc intestinal “atacant” al quim.

Suc intestinal

Els enterócits estan compostos per diferents cèl•lules que són les encarregades de secretar suc intestinal a la mucosa de l’intestí.

Per exemple: cèl•lules absortives encarregades en sintetitzar els enzims de la bora del raspall, estan situades a la part apical de la cèl•lula. Els enzims de bora de raspall són: peptidases, disacaridases i nucleosidades; també trobem cèl•lules caliciformes responsables de la secreció de mucosa.

Un adult sa secreta diàriament entre 1 – 2 litres de suc intestinal i té un pH = 7,6 (neutre).

El mucus té la funció de protecció de la mucosa intestinal.

Les peptidases, disacaridases i nucleasidades són enzims de la boca del raspall.

Digestió química: hidrats de carboni

La digestió dels glúcids comença ala boca per la α-amilasa que actua amb un pH alcalí (boca) i la α-amilasa a l’estomac és inactiva, ja que, l’estomac té un pH 1 - 2 (molt àcid), però a l’intestí prim actua la amilasa pancreàtica actuant sobre el midó. També trobem els enizims: maltasa, sacarasa i lactasa que actuen sobre els disacàrids amb l’obtenció de monosacàrids (glucosa, galactosa i fructosa). On els monosacàrids són absorbits per les cèl•lules epitelials de l’intestí prim cal a la circulació venosa portal.

Digestió química: proteïnes

Igual que la digestió química de les proteïnes també comença a la boca gràcies a l’enzim anomenat pepsina; tot i això en gran mesura la digestió de les proteïnes es realitza en l’intestí (duodè) amb l’acció de les proteases en forma activa: peptidases localitzades en el suc intestinal i suc pancreàtic. La funció principal es la destrucció de gran cadenes de aminoàcids que formen una proteïna o pèptid en l’obtenció de l’element principal que són els aminoàcids. Els aminoàcids obtinguts en la digestió són absorbits per les cèl•lules epitelials de l’intestí prim en direcció venosa portal i al sistema limfàtic cap al conducte toràcic i després cal al sistema venós.

Digestió química: lípids

La digestió dels lípids comença a l’estomac (10% de la digestió total). En l’intestí participen les lipases del suc pancreàtic i suc intestinal amb l’obtenció del 90% de la digestió dels lípids.

En la digestió dels lípids s’obtenen diferents macromolècules com: triglicèrids, diglicèrids, monoglicèrids, àcids grassos de cadena curta i llarga, colesterol, glicerol o Na, K, Mg i Ca; que alguns són solubles i d’altres no.

Les molècules obtingudes que són solubles travessen les cèl•lules epitelials per dirigir-se a la circulació sistèmica per via del conducte toràcic o bé per la vena porta en direcció al fetge.

ABSORCIÓ

L’ absorció és el pas de nutrients, aigua, electròlits des de la llum intestinal a la sang i limfa. Com per exemple nutrients com: monosacàrids, aminoàcids, dipèptids, tripèptids, àcids grassos, glicerol, monoglicèrids i colesterol; són substancies que han derivat de la digestió de macronutrients i han de travessar la barrera intestinal per arribar al medi intern.

El 10 % de l’absorció es produeix en l’estómac i colon i el 90% restant en l’intestí prim.

Mecanismes de l’absorció:

a) Via cel•lular: els nutrients travessen l’ enterócit pel mig, les vies són:

Pinocitosi: la pròpia membrana engloba el nutrient i forma una micel•la, permet absorbir petites quantitats de proteïnes de mida gran; pot provocar al•lèrgies.

Difusió simple: difusió a través de la bicapa lipídica. Passen així substancies lipídieques com les hormones esteroides, els fàrmacs liposolubles i els anestèsics. També substancies apolars com el oxigen i el nitrogen atmosfèric i algunes molècules polars molt petites com l’aigua (H2O), el CO2, el etanol i la glicerina.

Difusió facilitada: les molècules hidròfiles (glúcids, aminoàcids...) no poden extravasar la doble capa lípidica per difusió a favor del gradient de concentració. Determinades proteïnes de la membrana, anomenades permeses, actuen com “barques” per que aquestes substancies puguin saltar l’obstacle de la part hidrofòbica de la capa lípidica.

Transport actiu: consumeix energia (ATP) directament, treballa contra gradient de concentració i hi ha una bomba Na/K+ ATPasa. Expulsant el Na+ a l’exterior de la cèl•lula = medi intern = líquid extracel•lular (on és més abundant) i introduint al líquid intracel•lular K+ (on és més abundant).

b) Via paracel•lular: els nutrients travessen la barrera intestinal per entremig de les unions dels enterócits.