INTRODUCCIÓ

L’intestí gruixut la paret de la mucosa intestinal té una estructura diferent a l’intestí prim perquè no té vellositats ni plecs però si microvellositats i això permet la diferenciació del nivell d’absorció, és a dir, que és menor en l’intestí gruixut.

En la mucosa hi ha cèl•lules absortives (gran quantitat per absorbir aigua) i cèl•lules coloniques (absorbeixen aigua i electròlits) i cèl•lules caliciformes (protecció i lubricant per afavorir el transport ja que secreta moc).

Funcions:

Completar l’absorció principalment d’aigua.

Producció de certes vitamines.

Formació i eliminar substancies de rebuig.

DIGESTIÓ MECÀNICA

L’ili mitjançant la vàlvula ileocecal controla el buidat del quim, ja que, pràcticament sempre la vàlvula està tancada; per això es buida lentament. Després de menjar es produeix el reflux gastrocòlic amb la relaxació de la vàlvula ileocecal i així entra ràpidament el quim i activa el moviment peristàltic i a conseqüència provoca l’avançament del contingut.

En l’intestí gruixut és produeix la formació de la femta gràcies a dues propietats que són: l’absorció i càmera fermentació; a més a més també és produeix la defecació: eliminació de les substancies de rebuig.

El contingut inicialment és líquid i amb els moviments permet l’absorció d’aigua i al final colon, en el descendent, trobarem una substancia sòlida i compacta. Això implica una motilitat del colon quan el contingut de l’intestí passa al gros gràcies a la vàlvula iliocecal i el reflex gastroileal.

Moviments:

a) Moviments de segmentació: permet la barreja i circulació del contingut i afavoreix l’absorció. Donat principalment al colon ascendent i transvers.

b) Moviments en massa: es produeix en finalitzar la segmentació. És una ona peristàltica molt forta que permet que el contingut sòlid que s’ha format avanci del colon descendent al recta. En el recta hi ha receptors.

La distensió de les parets del recta provoca estímuls dels receptors quan esta omplert aprox. un 25%.

Les fibres sensorials porten la informació a la medul•la sacra i a través de les fibres nervioses motores autònomes provoquen la relaxació de l’esfínter anal intern (múscul llis) i contracció del recta facilitat la sortida de la femta.

També hi ha un moviment voluntari de l’esfínter exterior (múscul esquelètic) controlat per l’escorça cerebral.

DIGESTIÓ QUÍMICA

L’últim proses de la digestió es produeix en el colon, la última part del tub digestiu, per l’acció de bactèries que es localitzen en el colon, és a dir, per la fermentació bacteriana. El resultat de l’atac de les bactèries al quil dóna lloc a la nutrició de dites bactèries.

El contingut que arriba al colon conte residus de lípids, proteïnes... Aquets són atacats per les bactèries; per exemple: del monosacàrids obtenim gasos (H2 i CO2) i dels aminoàcids: fenoles, indoles i escatol que són els responsables de donar color la olor a la femta; el meta (unió del H2 i CO2) és el responsable de les fraudulències.

ABSORCIÓ

Amb el proses d’absorció a l’intestí gruixut aconseguim un rendiment net de secreció d’H+, K+ i HCO3- i reabsorció de Na+ i Cl-.

Les bactèries són capaces de sintetitzar una petita quantitat de vitamines del complexa B i vitamina K. Aquestes dues vitamines són absorbides a nivell del colon.

L’absorció d’aigua que es produeix en el colon és molt important per mantenir l’equilibri d’osmosi.

La major part de l’absorció d’aigua és produeix en l’intestí prim, aprox. 10%, i en l’intestí gruixut la resta, 10%.

INTRODUCCIÓ

L’adaptació de les cèl•lules de l’intestí prim fa que augmenta molt la seva superfície, ja que, en 0,33 m2 de l’intestí prim gràcies a les cèl•lules que estan estructurades per formar plecs mucosos de Kerking fa augmenta a 1 m2 però com les cèl•lules trobem vellositats i això provoca que augmenti molt més fins 10 m2 i en tot això afegir que les vellositats tenen microvellositats aconseguim una superfície de 200 m2

DIGESTIÓ MECÀNICA

La digestió mecànica és la motilitat amb moviments de segmentació i peristaltisme; amb els objectius de:

a) Barrejat el quim amb els enzims digestius i les secrecions pancreàtiques

b) Exposar els nutrients a la mucosa intestinal

c) Eliminar el quim pel colon.

Segmentació proses de motilitat que permet la barreja del quim amb les secrecions mitjançant una relaxació i una contracció de les partes de l’intestí prim per trencar el quim i així els enzims pancreàtics si barregen.

Les contraccions i relaxacions continues és produeixen pel mig del quim fent la divisió en dos part del quim i són dirigits a direccions oposades, afavorint la barreja. La velocitat al principi de la digestió és més ràpid perquè així va avançant progressivament.

Peristaltisme comença en la finalització del proses de segmentació. Aquesta motilitat permet l’avançament del quim. Proses: contracció i relaxació de les parets de l’intestí per sobre o per sota del quim per afavorit l’avançament.

L’avançament pot fer-ho en les dues direccions (al recte o boca) causant signes com la diarrea o el vòmit.

Diarrea: el contingut intestinal és desplaçat cap a l’exterior a causa de: presencia d’irritants a les mucoses intestinals o provocar distensió de l’estomac. Vòmit: aquest proses es per menjar i ingerir unes substancies irritants passant per l’esòfag a l’estomac on les toxines provoquen distensió de la paret de l’estomac i és captat pel nervi vago s’envia la senyal al tronc encefàlic i al bulb raquidi, activant el centre emètic provocant el vòmit a causa del moviment de diferents òrgans del tub digestiu per fer el moviment contrari a la deglució, és a dir: relaxació del càrdies i píloro (vàlvules) i el diafragma baixa per pressionar l’estomac.

DIGESTIÓ QUÍMICA

La digestió química comença a la boca amb l’acció de l’enzim α-amilasa (actua sobre el midó) i en l’estomac participen les lipases linguals i gàstriques i pepsines (actuen digerint les proteïnes i triglicèrids) però en l’intestí prim acaba de completar la digestió gràcies al suc pancreàtic, bilis i suc intestinal “atacant” al quim.

Suc intestinal

Els enterócits estan compostos per diferents cèl•lules que són les encarregades de secretar suc intestinal a la mucosa de l’intestí.

Per exemple: cèl•lules absortives encarregades en sintetitzar els enzims de la bora del raspall, estan situades a la part apical de la cèl•lula. Els enzims de bora de raspall són: peptidases, disacaridases i nucleosidades; també trobem cèl•lules caliciformes responsables de la secreció de mucosa.

Un adult sa secreta diàriament entre 1 – 2 litres de suc intestinal i té un pH = 7,6 (neutre).

El mucus té la funció de protecció de la mucosa intestinal.

Les peptidases, disacaridases i nucleasidades són enzims de la boca del raspall.

Digestió química: hidrats de carboni

La digestió dels glúcids comença ala boca per la α-amilasa que actua amb un pH alcalí (boca) i la α-amilasa a l’estomac és inactiva, ja que, l’estomac té un pH 1 - 2 (molt àcid), però a l’intestí prim actua la amilasa pancreàtica actuant sobre el midó. També trobem els enizims: maltasa, sacarasa i lactasa que actuen sobre els disacàrids amb l’obtenció de monosacàrids (glucosa, galactosa i fructosa). On els monosacàrids són absorbits per les cèl•lules epitelials de l’intestí prim cal a la circulació venosa portal.

Digestió química: proteïnes

Igual que la digestió química de les proteïnes també comença a la boca gràcies a l’enzim anomenat pepsina; tot i això en gran mesura la digestió de les proteïnes es realitza en l’intestí (duodè) amb l’acció de les proteases en forma activa: peptidases localitzades en el suc intestinal i suc pancreàtic. La funció principal es la destrucció de gran cadenes de aminoàcids que formen una proteïna o pèptid en l’obtenció de l’element principal que són els aminoàcids. Els aminoàcids obtinguts en la digestió són absorbits per les cèl•lules epitelials de l’intestí prim en direcció venosa portal i al sistema limfàtic cap al conducte toràcic i després cal al sistema venós.

Digestió química: lípids

La digestió dels lípids comença a l’estomac (10% de la digestió total). En l’intestí participen les lipases del suc pancreàtic i suc intestinal amb l’obtenció del 90% de la digestió dels lípids.

En la digestió dels lípids s’obtenen diferents macromolècules com: triglicèrids, diglicèrids, monoglicèrids, àcids grassos de cadena curta i llarga, colesterol, glicerol o Na, K, Mg i Ca; que alguns són solubles i d’altres no.

Les molècules obtingudes que són solubles travessen les cèl•lules epitelials per dirigir-se a la circulació sistèmica per via del conducte toràcic o bé per la vena porta en direcció al fetge.

ABSORCIÓ

L’ absorció és el pas de nutrients, aigua, electròlits des de la llum intestinal a la sang i limfa. Com per exemple nutrients com: monosacàrids, aminoàcids, dipèptids, tripèptids, àcids grassos, glicerol, monoglicèrids i colesterol; són substancies que han derivat de la digestió de macronutrients i han de travessar la barrera intestinal per arribar al medi intern.

El 10 % de l’absorció es produeix en l’estómac i colon i el 90% restant en l’intestí prim.

Mecanismes de l’absorció:

a) Via cel•lular: els nutrients travessen l’ enterócit pel mig, les vies són:

Pinocitosi: la pròpia membrana engloba el nutrient i forma una micel•la, permet absorbir petites quantitats de proteïnes de mida gran; pot provocar al•lèrgies.

Difusió simple: difusió a través de la bicapa lipídica. Passen així substancies lipídieques com les hormones esteroides, els fàrmacs liposolubles i els anestèsics. També substancies apolars com el oxigen i el nitrogen atmosfèric i algunes molècules polars molt petites com l’aigua (H2O), el CO2, el etanol i la glicerina.

Difusió facilitada: les molècules hidròfiles (glúcids, aminoàcids...) no poden extravasar la doble capa lípidica per difusió a favor del gradient de concentració. Determinades proteïnes de la membrana, anomenades permeses, actuen com “barques” per que aquestes substancies puguin saltar l’obstacle de la part hidrofòbica de la capa lípidica.

Transport actiu: consumeix energia (ATP) directament, treballa contra gradient de concentració i hi ha una bomba Na/K+ ATPasa. Expulsant el Na+ a l’exterior de la cèl•lula = medi intern = líquid extracel•lular (on és més abundant) i introduint al líquid intracel•lular K+ (on és més abundant).

b) Via paracel•lular: els nutrients travessen la barrera intestinal per entremig de les unions dels enterócits.

INTRODUCCIÓ

El fetge i la bufeta biliar són glàndules assessories del sistema digestiu. El fetge es l’encarregat de fabricar i secretar la bilis, mitjançant les cèl•lules hepatòcits, amb la funció de degradar elements liposolubles; i la bilis s’emmagatzema a la bufeta biliar i es responsable de secretar la bilis al duodè.

FISIOLOGIA HEPATOBILIAR

Composició i producció de bilis

La bilis esta composta per compostos inorgànics (ions) com Na+, Cl-, HCO3-... i també trobem compostos orgànics com: àcids biliars/sals biliars, colesterol, enzims...

Secretem 800 - 1000 ml al dia.

La bilis té un pH = 7,6 – 8,6, ja que, esta compost de bicarbonat.

La bilis és una solució aquosa i és alcalina, color grog – verd (bilirubina).

a) El colesterol és un propulsor per la producció dels àcids biliars / sals biliars

El colesterol és l’element propulsor per la síntesis dels àcids biliars. Del colesterol s’obté dos àcids biliars primaris que són: àcid còlic i àcid quenodesoxicólic; cada un d’ells es deshidroxila (perden una molècula d’aigua) en estar en contacte ambles bactèries intestinals. Això ocasiona l’obtenció de dos àcids biliars secundaris, que són: àcid desoxicòlic i àcid litocolic. És a dir, que gràcies al colesterol s’ha obtingut quatre àcids biliars. Ara entre el joc els aminoàcids glicina i taurina, ja que, es combinen amb els 4 àcids biliars i així s’obtenen vuit àcids biliars conjugats i per tenir les vuit sals biliars s’han de combinar amb el Na+. És a dir, que les vuit sals biliars seran anfipàtiques (molècula que té dos components, un hidrofòbic i l’altre hidrofilic) i tindran un pH ionitzat (negatiu) i això facilita la unió amb el Na+.

b) Bilirubina: és un pigment de color grog – verd de la bilis. Deriva del metabolisme de l’hemoglobina.

Quan un eritròcit no és funcional el sistema reticuloendoteial el recolleix destruint la cèl•lula i deixant lliure l’hemoglobina que hi havia al seu interior. De l’hemoglobina s’aprofiten els aminoàcids per formar una hemoglobina funcional i de grup hemo s’oxida obtenint biliverdina i la biliverdina s’oxida obtenint bilirubina. La bilirubina unit a la albúmina (proteïna) passa al corrent sanguini, és a dir, a la circulació sistèmica per tornar a ser utilitzada. Però la bilirubina indirecta per la circulació portal unida a la albúmina es transportada cap els hepatòcits del fetge, allà gràcies a l’enzim UDP glucuronil transferasa obtenim de la bilirubina directe (conjugada) que pot ser excretada en l’orina o bé forma part de la bilis en el duodè. En el duodè la bilirubina directe es oxidat per les bactèries intestinals en la part de ili terminal i s’obté d’urobilinogen que una part es queda a l’intestí de forma estercobilina i és eliminada per la femta; però també l’ urobilinogen pot passar a la circulació enterohepàtica per retornar al fetge i obtenir bilirubina directa.

Secreció i circulació de bilis

Els hepatòcits situats al fetge constantment segreguen bilis i circula per emmagatzemar la bilis a la bufeta biliar, sinó és necessari per degradar nutrients (lípids), és a dir, s’emmagatzema quan estem en dejuni. El proses és: els hepatòcits segreguen bilis i circula pels canalicles biliars → “conductillos” biliars → conductes biliars (augmenten de diàmetre progressivament). Dels conductes biliars es dirigeixen al conducte hepàtic dret o esquerra del fetge que tots dos desemboquen al conducte hepàtic comú, i es dirigeix al conducte cístic cap a la bufeta biliar. Però en el cas de presencia de greixos en el duodè la hormona colecistoquinina provoca: la contracció de la bufeta biliar (coledeco) que allibera la bilis passant pel conducte biliar comú fins al pàncrees i la relaxació de l’esfínter d’Oddi alliberant la bilis.

Funciones de la bufeta biliar

a) Magatzem de bilis. Perquè és pugui emmagatzemar la bilis s’ha de donar: relaxació de la musculatura de la bufeta biliar i que l’esfínter d’Oddi estigui tancat; això és produeix en el període de dejuni.

b) Concentració de la bilis. Per poder secretar la bilis ha d’estar constituïda per uns determinants valors de molècules inorgàniques i orgàniques. Per això és produeix un proses de regulació en la bufeta biliar, el seu epiteli són capaces d’absorbir H2O, Cl i HCO3-.

c) Ejecció de la bilis.

Fases cefàlica i gàstrica activen les cèl•lules hepatòcits per la secreció de bilis, les fibres vagals provoquen contraccions a la bufeta biliar per fer circular la bilis cap al duodè i relaxa l’esfínter d’Oddi.

Fase intestinal la presencia de restes d’àcids grassos i monoglicèrids a nivell del duodè activa les cèl•lules CCK provocant la contracció de la bufeta biliar i relaxació de l’esfínter d’Oddi; en presencia de aminoàcids i pèptids al duodè les cèl•lules CCK activa en menor mesura la contracció de la bufeta biliar i la relaxació de l’esfínter d’Oddi; i, un altre element és l’acidesa del quim estimula la secretina provocant l’estimulació de secreció i formació de la bilis.

Circulació enterohepàtica

La circulació enterohepàtica és un proses que permet la recuperació de la major part de les sals biliars, secretades al duodè, un cop les sals han portat a terme la seva funció i re circulen cap al fetge per difusió passiva al jejú però a l’ili cotransportadors provocant una major absorció de sals biliars i dirigir-les a la circulació portal cap al fetge i així els hepatòcits capten les sals biliars, és a dir, que la síntesis “de novo” de sals biliars és baixa.

Reabsorbeix un 90%.

Funcions de la bilis

Proses: les sals biliars són cèl•lules anfipàtiques i emulsionen les grans gotes de lípids, separant-les en microgotes, formant micel•les. Amb la formació de micel•les tenen la mateixa composició de la bicapa lipidica i així pot entrar dins la cèl•lula, facilitant la digestió. A més a més amb la formació de micel•les els lípids es poden solubilitzar i així facilitar l’absorció.

Altres funcions hepàtiques

a) Metabolisme dels hidrats de carboni. Manteniment de la glicèmia/glucèmia: mesura de concentració de glucosa en sang, sèrum o plasma sanguini.

b) Metabolisme dels lípids. Sintetitza colesterol per obtenir les sals biliars.

c) Metabolisme proteic. Perquè desaminitaza les proteïnes: eliminar el grup amí, sintetitza proteïnes plasmàtiques com: albúmina, transferrina, α i β-glucobulines, protrombina, fibrinogen... i dóna com a component un amoníac molt tòxic que es eliminat via orina.

d) Detoxificació. KUPPFER (macròfag) funció: fagocitar les cèl•lules de la sang degradades / danyades i metabolitzar xenobiòtics (substancies no naturals dels cos), és a dir, “netejar”.

e) Magatzem de glicogen pel manteniment de la glicèmia, ferro, coure, vitamines liposolubles: A,D, E, K i B12.

f) Funcions endocrines: secreta hormones. Factor de creixement tipus insulínic 1 (IGF-1), angiotensinogen, trombopoïetina (TPO), factors de creixement dels hepatòcits (FCH), metabolisme vitamina D i metabolisme hormones tiroidees.

FISIOLOGIA PANCREÀTICA

El pàncrees és una glàndula mixta formada per dos tipus de teixits:

a) Exocrí (aprox. 90%) constituït per acins pancreàtics (unitat funcional) i sintetitza el suc pancreàtic.

b) Endocrí (aprox. 20%)

Diàriament hi ha una secreció de 1200 – 1500 ml

pH = 7,1 – 8,2

Els acins situats al part exocrina del pàncrees estan constituïts per cèl•lules acinars, cèl•lules centreacinars i cèl•lules ductals. Les cèl•lules acinars són les responsables de sintetitzar i secretar el component enzimàtic i les cèl•lules ductals secreten compostos aquosos i donen mercantilització per presencia del bicarbonat.

Els enzims pancreàtics actius es localitzen en el duodè, ja que, quan circulen les proteases pel pàncrees estan en forma de zimogen i són activades quan arriben al duodè.

L’enzim enterocinasa esta encertat a les microvellositats de l’intestí i és responsable d’activar el tripsinogen en tripsina. I així la resta d’enzim zimògens són activats gràcies a la tripsina.

Les cèl•lules ductals secreten compostos aquosos. Els intercanviadors donant un rendiment net de secreció de bicarbonat HCO3- al suc pancreàtic i reabsorció de protons H+ (a la sang).

Secreció del suc pancreàtic

Les concentracions del Cl- i HCO3- estan controlats per la velocitat del flux del suc pancreàtic per les cèl•lules ductals, ja que, intervenen els intercanviadors. En canvi les concentracions de Na+ i K+ són isotòniques entre suc pancreàtic i plasma.

1 fase cefàlica: la digestió secreta un 15% aprox. de suc pancreàtic per estímuls sensorials, estimulació selectiva de les cèl•lules acinars i menys estimulació a les cèl•lules ductals.

2 fase gàstrica: secreta aprox. un 5 – 10% per estímuls de l’estomac per estímuls mecànics i provoca l’activació selectiva de cèl•lules acinars.

3 fase intestinal: secreta aprox. 75 – 80%, la major secreció perquè és quan arriba el quim al duodè. La regulació dels estímuls és responsable el sistema nerviós autònom i també participen hormones.

Funcions del suc pancreàtic

a) Neutralitzador. Aquest proses és clau perquè els enzims pancreàtics puguin funcionar correctament, ja que, són actius en un pH neutre (pH òptim); gràcies al compostos aquosos.

b) Digestiva gràcies als compostos enzimàtics, és a dir, que és continua la digestió iniciada a la cavitat gàstrica i cavitat oral.

INTRODUCCIÓ

L’estomac és una cavitat gàstrica amb una estructura musculada , ja que, emmagatzema el reservori i barreja el bolus alimentari. Això és degut perquè la velocitat de la ingesta és més ràpida que la velocitat de la digestió i absorció.

Digestions que és produeix a l’estomac:

- Digestió química → secrecions

- Digestió mecànica → motilitat gàstrica

La mida i la posició de l’estómac varia, ja que, la mida de l’estómac segons l’estat que estigui (ple o buit) augmenta o disminueix de mida; el màxim volum que pot tenir un adult són 1,5 litres (aliments i secrecions gàstriques). I en el cas de la posició varia, ja que, en la respiració (inspiració i expiració) gràcies al diafragma a conseqüència desplaça amunt i avall l’estomac.

Descripció de l’estomac és un òrgan muscular, corresponent a la primera porció de l'aparell digestiu en l'abdomen, excloent la petita porció de l'esòfag abdominal. És un reservori temporal del bol alimentari deglutit fins que es procedeix al seu trànsit intestinal, una vegada ben barrejat a l'estómac. La seva entrada s'anomenacàrdies i la seva sortida pílor. La paraula estómac prové del llatí stomachus.

MOTILITAT GÀSTRICA

a) Relaxació receptiva: rep el bolus alimentari de forma simultània amb la relaxació del càrdies en cada deglució. Així que en cada deglució augmenta la mida. El bolus alimentari és captat pels receptors mecànics que es localitzen a la paret de l’estomac → enviant senyal (aferència) al sistema nerviós central → resposta (eferència) relaxació de la paret muscular de la regió oral.

b) Ones peristàltiques: són contraccions peristàltiques per reduir progressivament el bolus alimentari i barrejar-lo amb les secrecions gàstriques i així facilitar la digestió.

Ones de barreja: després de la deglució és produeixen moviments suaus per barreja el bolus alimentari i les secrecions per obtenir el quim. A continuació per digerir-ho millor es produeixen moviments més forts i provocant l’avanç del quim al pilor. Provocant que una petita part pugui sortir, el quim a de mesurar d’1 a 2 mm3 per poder sortir al duodè. En el cas que no sigui tant petit retorna, aquest proses s’anomena ones de retropropulsió.

c) Buidat gàstric: el quim passarà a la cavitat del duodè quan la digestió del contingut sigui optima (així l’aborció també serà optima) i per permetre una correcte neutrilització del quim (és molt àcid com l’estomac). En el duodè hi ha bicarbonat (base) per contraresta el quim (àcid). El proses té una durada entre 2 i 4 hores segons l’àpat.

Regulació del buidat gàstric: propietats físiques-químiques dels aliments: textura, tonicitat (concentració de soluts dissolts, més ràpida absorció isotòniques i més lenta absorció hipotòniques i herptòniques), mida (d’1 a 2 mm3 per ser absorbit) i composició química (millor absorció: ↓[H+]↓[Gr]).

Característiques: contingut duodenal quan augmenta l’acidesa (↑[H+]) els receptors capten la senyals enviant informació (aferencia) al sistema nerviós entèric i ell respon (eferencia) amb una resposta motora disminuint el buidat gàstric; i a més a més en presencia d’aminoàcids, pèptids, àcids grassos i monoglicèrids disminueix el ritme del buidat gàstric.

Diàriament un adult sa fabrica 2 – 2,5 litres de suc gàstric, les encarregades són les cèl•lules situades a la mucosa gàstrica de la part de l’estomac.

La gastrina és una hormona secretada per les cèl•lules de la mucosa gàstrica.

També entre les secrecions trobem bicarbonat.

Àcid clorhídric

El mecanisme cel•lular de secreció en l’estomac és responsabilitat de les cèl•lules parietals situades a la paret del cos de l’estomac. Les cèl•lules parietals són les responsables que l’estomac tingui un pH entre 1 i 2.

El proses esta controlat per canals, intercanviadors.

Proses: a partir del CO2 de la sang es combina amb aigua per l’enzim anhidrasa carbonia amb obtenint H2CO3, després és dissocia a HCO3- (bicarbonat) i H+ (protó) que secreta a l’estomac i absorbeix K+. S’intercanvia el HCO3- per Cl- (que prové de la sang) i el Cl- es secretat a la cavitat gàstrica. És a dir, a la cavitat gàstrica es secreta H+ i Cl- formant l’àcid clorhídric. Hi ha altres intercanviadors a la cèl•lula parietal que intercanvien ions per realitzar el proses correctament.

Marea alcalina: proses de reabsorció del HCO3- alcalinitzant la sang venosa gàstrica (↓pH).

Funcions:

a) Matar bactèries.

b) Iniciació de la digestió de proteïnes (desnaturalitzar)

c) Transformació pepsinogen en pepsina (enzim actiu). La pepsina és la responsable de digerir proteïnes.

Regulació de la secreció:

a) Activació: en aquest cas intervé l’Acetil Colina que és secretada per les fibres nervioses parasimpàtiques, la Gastrina (és una hormona) i la Histamina. A les cèl•lules parietals tenen receptors específics per cada una d’elles. Si actuen totes elles alhora és produeix el fenomen de potenciació, augmentant la secreció HCl.

b) Inhibidors: participa la somatostatina on a la cèl•lula parietal té receptores específics. La somatostatina inhibeix la gastrina i la secreció de protons, amb la conseqüència de disminuir la producció de HCl. Un altre inhibidor és a causa de la disminució del pH a la cavitat gàstrica produïda per: si existeix aliment és tamponador dels H+ disminuït la seva producció i augmentant el pH, però si no existeix aliment no existeix tamponador i augmenta el protons i disminució del pH; està controlat per la gastrina.

c) Secreció en resposta a la ingesta d’aliments

A fase cefàlica és la responsable de formació de aprox. El 30% de HCl mitjançant el sentits localitzats al cap que capten els estímuls i prepara la maquinaria per realitzar la digestió. Els estímuls són: olfacte, gust... L’estímul envia d’informació (aferència) al cervell i ell respon (eferència) sintetitzant HCl.

Les fibres vagals actuen directament a les cèl•lules parietals alliberant àcid clorhídric o indirectament amb l’activació de la formació de gastrina.

B fase gàstrica les distensions de les parets de l’estomac, presencia d’aminoàcids, pèptids, alcohol i cafè són estímuls que s’envia aquesta informació (aferència) al cervell i ell respon (eferència) per les fibres vagals directament a les cèl•lules parietals alliberant Acetil Colina; indirectament amb l’activació de la formació de gastrina; i, per presencia d’aminoàcids, pèptids, alcohol i cafè activa la formació de gastrina. Genera la major part aprox. el 60% d’àcid clorhídric.

C fase intestinal els estímuls es localitzen al duodè i per l’arribada del quim i distensió de les parets del duodè envia la informació (aferència) al cervell (eferència) fibres vagals estimulant l’acetil Colina unint-se al receptor i estimular se secreció HCl. La presencia d’aminoàcids, pèptids també estimulen la zona de l’antre i activen les cèl•lules G del duodè alliberant gastrina. Genera aprox. d’un 10% HCl.

Pepsinogen

El pepsinogen és principals per les cèl•lules parietals de l’estomac. La pepsina és l’enzim actiu del pepsinogen, és a dir, que el pepsinogen és un zimogen.

Proses: l’Acetil Colina i/o presencia de protons activen les cèl•lules principals amb l’alliberació del pepsinogen a la cavitat gàstrica, així que en disminució de protons augmenta al pH (àlcali) i a conseqüència disminueix la quantitat alliberada de pepsinogen.

L’àcid clorhídric és el responsable de trencar el pepsinogen alliberant la pepsina i com a residu trobem el pèptid. La funció de la pepsina és degradar les proteïnes.

Factor intrínsec

El factor intrínsec és una proteïna alliberada per les cèl•lules parietals. I és un element clau per l’absorció de la vitamina B-12 (cobalamina). S’ha de tenir en compte que la vit. B-12 sempre ha d’anar unida a una proteïna.

Proses: quan arriba la vitamina B-12 unida a la proteïna en la cavitat gàstrica l’àcid clorhídric allibera la proteïna i la vit. B-12 s’uneix a la proteïna R. I un cop al duodè la tripsina (proteasa) separa la vit. B-12 i la proteïna R, ara entre en acció el factor intrínsec que havia sigut secretat per les cèl•lules parietals i ha arribat, també, al duodè; s’uneix el factor intrínsec i la vit B-12 i recorren tot l’intestí prim fins l’ili on allà hi ha receptors pel factor intrínsec i la vit. B-12 és alliberada a la sang (absorció).

Moc

El moc es secretat per les cèl•lules mucoses de la cavitat gàstrica.

Funció: atrapar el bicarbonat i així formen una barrera alcalina per sobre de la superfície de les cèl•lules de la paret de l’estomac. També protegeix dels moviments peristàltics i estímuls químics de la cavitat gàstrica, com per exemple: pepsina. Si no hi hagués el moc la pepsina degradaria les cèl•lules gàstriques.

El àcid clorhídric és molt àcid i en presencia del bicarbonat en la paret de l’estomac neutralitza els protons del HCl i així protegeix les cèl•lules gàstriques.

Lipasa gàstrica

La lipasa gàstrica és un enzim i és secretada per les cèl•lules principals.

Funció: responsable de la iniciació de la degradació dels àcids grassos juntament amb la lipasa lingual i gàstrica, aquest proses es finalitza a l’intestí.

A l’estomac es digereix un 10% dels àcids grassos, l’enzim estrella és la lipasa gàstrica.

Gastrina

La gastrina és una hormona secretada per les cèl•lules G situades a l’antre de l’estomac i duodè. És molt important per la secreció i alliberació d’àcid clorhídric, perquè estimula la motilitat gàstrica afavorint el proses de la barreja i estimula el peristaltisme intestinal. És a dir, que contribueix en la digestió química i mecànica.

ABSORCIÓ GÀSTRICA

Les cèl•lules gàstriques són impermeables a la majoria de molècules, és a dir, que tenen una baixa absorció.

INTRODUCCIÓ

El sistema digestiu és el sistema d'òrgans que transforma els aliments en substàncies simples en un procés anomenat digestió. Un cop realitzada la digestió, l'organisme pot absorbir aquestes substàncies i fer-les servir en l'obtenció d'energia i en el manteniment del cos.

Comença a la boca, on es produeix la fragmentació mecànica dels aliments (masticació) i es barreja aquest amb un líquid secretat per les glàndules salivals (insalivació); continua amb els òrgans de la deglutició, que són la faringe i el esòfag, els qual condueixen l’aliment fins l’estomac, que és el lloc en el que es produeixen els primers els primers passos de la digestió; des de l’estomac, l’aliment entra a l’intestí prim, en el seu interior continua la digestió i es produeix la absorció de molts productes resultants de la mateixa cap als vasos sanguinis i limfàtics. Finalment, l’ intestí prim es comunica amb l’ intestí gruixut, que acaba a l’anus, pel que s’obre a l’exterior.

Els òrgans digestius accessoris són: dents (fragmenten i trituren l’aliment durant el procés de la masticació), llengua (col•labora en la masticació i la deglució i es fonamental en el sentit del gust), glàndules salivals (secreció es barreja amb l’aliment a la boca), fetge i pàncrees (dos grans glàndules localitzades en l’abdomen que les seves secrecions intervenen en la digestió).

Processos que intervenen en el sistema digestiu:

a) Ingestió: procés de portar els aliments i líquids a la boca (menjar)

b) Secreció: es secreten diàriament 7 litres de sucs (aigua, àcids, amortiguadors i enzims) pels diferents òrgans.

c) Barreja i propulsió = motilitat: contracció i relaxació alternes del múscul llis de la paret del tub digestiu barrejant els aliments i secrecions, a més a més d’impulsar-los en direcció a l’ anus.

d) Digestió: diversos processos mecànica i químics fan que els aliments ingerits es converteixin en petites molècules. En la digestió mecànica, les dents tallen i trituren els aliments abans de deglutir-los; després del seu desglutament es barregen amb els sucs gàstrics per les contraccions de la musculatura llisa que hi ha a la paret de l’estomac i de l’intestí prim. Com a conseqüència de tot això, les molècules dels aliments es dissoltes i sofreixen la acció dels enzims. En la digestió química, les grans molècules de hidrats de carboni, lípids, proteïnes i àcids nucleics dels aliments es divideixen en altres més petites per hidròlisis; els enzims digestius, produïdes per les glàndules salivals, gàstriques, pancreàtiques i del intestí prim catalitzen aquestes reaccions. Algunes substancies poden absorbir-se sense digestió química; entre elles es troben els aminoàcids, el colesterol, la glucosa, les vitamines, els minerals i l’aigua.

e) Absorció: durant aquesta fase, els lípids i les molècules petites, productes de la digestió, entren a les cèl•lules epitelials que revesteixen la llum del tub digestiu. Les substancies passen a la sang o a la limfa i arriben a les cèl•lules de tot l’organisme.

f) Defecació: les deixalles (substancies no digeribles, les bactèries, les cèl•lules que es desprenen del revestiment del tub digestiu i els materials digestius que no han sigut absorbits) formen els excrements, que són expulsades per l’anus. 

FISIOLOGIA BUCAL

Seguiment de l’aliment: l’aliment és ingerit per la boca, rosegat i trossejat per les dents, gràcies a les glàndules salivals i la llengua es barreja amb la saliva (comença la digestió) i un cop és format el bolus alimentari empaitat per la llengua es dirigeix a faringe.

Parts de la part bucal:

- Boca o cavitat bocal està dividida en una zona externa i petita, el vestíbul, i en una zona interna més gran, la cavitat bucal pròpiament dit. El vestíbul és el espai dura complexa entre els llavis i les galtes, per un costat, i les dents i les genives, per l’altre. El vestíbul es comunica amb l’exterior a traves de la esquerda bucal o labial. La gola és la part que separa la boca de la faringe.

- Paladar: sostre de la boca. Hi ha dos porcions: una anterior o paladar dur, que separa la boca de las foses nasals situades per sobre d’ella; i, l’altre posterior o paladar tou, que es una estructura fibromuscular en forma de arc entre la bucofaringe i nasofaringe i de la vora penja la úvula (campaneta).

- Glàndules salivals: tant a la mucosa de la boca com en la de la llengua existeixen nombroses glàndules salivals menors, situades en els llavis, galtes, paladar i llengua (glàndules labials, bucals, palatals i linguals), que són de petit mida i contribueixen poc a la secreció de saliva. La major part de la saliva es produeix en la glàndules salivals majors, que són tres pars: les paròtides, les glàndules submandibulars i les glàndules sublinguals, que la secreció passa a les seves respectius conductes excretors, que s’obren a la boca.

- Dents: són òrgans auxiliars de la digestió, molts durs, que es localitzen a les mandíbules. Classes: incisiu (la còrnia té forma de pala, aplanada, la vora tallada a bisell i té una sola arrel, funció: tallar els aliments; canins: la seva corona té forma cònica i acaba en punta, funció: “desgarrar” els aliments; premolars: corona es cuboide i presenta dos tubèrculs en la seva cara masticatòria, funció: trossejar els aliments; i, molars: són els més grans, amb una gran corona cuboide i la seva cara masticatòria forma una amplia superfícies de tubèrculs, funció: trossejar els aliments.

- Llengua: òrgan compost de musculatura estriada coberts de mucosa. Es compon per: arrel, cos i punta. A la cara superior i en les cares laterals de la llengua existeixen nombroses papil•les (prolongacions de la làmina pròpia recoberta d’epitelis), i d’altres receptors mecànics.

Formació de la saliva: fabriquem la saliva a partir de la sang. Les glàndules salivals tenen la funció de secretar secrecions. Fases: les cèl•lules acinars filtren el plasma i té una solució isotònica (mateixa concentració d’electrons que el plasma – sang); després, les cèl•lules ductals intercanvien els ions amb el medi intern amb el resultat de la saliva que té una solució hipotònica (concentració en conjunt a la dissolució és menor que el plasma – sang). Això és degut perquè les cèl•lules ductals són impermeables a l’aigua i pels sistemes de transport d’ions. Per exemple: hi ha un transport que intercanvia Na+ i el protó H+, un altre intercanvia Cl- i –HCO3 (bicarbonat) i hi ha un canal de reabsorció directe de Cl- , un altre intercanvi del protó H+ i K+ i per últim la bomba sodi potassi amb presencia d’ATP. Això permet la reabsorció de Na+ i Cl- a la sang i la secreció de K+ i HCO3- a la saliva.

Les concentracions de substancies a la saliva són 99.5% d’aigua i un 0.5% de soluts [Na+, Cl-, K+, HCO3-, HPO2-, Ca+, I- i H-; α-amilasa (enzim, digereix el mido) lipasa lingual (glàndules Von EBNER, digereix els triglicèrids), mucina (glicoproteïna, dona textura mucosa), lisozim (enzim), IgA (funció: defensa) i Cal•licreïna (enzim)].

Segons el tipus de glàndula salival té unes característiques especifiques: glàndules paròtides: fabriquen poca mucina i un 27% de α-amilasa → líquid serós, glàndules submadibular: contenen més glàndules que fabriquen mucina i un 70% de α-amilasa → líquid mixt; i, glàndules sublingual: contenen moltes més glàndules que fabriquen mucina i un 5% de α-amilasa → líquid mucós.

Ritme de flux salival i composició iònica de la saliva:

- Quan el ritme del flux és més ràpid la saliva té una concentració de soluts: ↑[Na+, Cl-] + ↓[K+], ja que, el flux va a major velocitat i els sistemes de transport no poden fer tots els canvis necessaris.

- Quan el ritme del flux és més lent la saliva té una concentració de soluts: ↓ [Na+, Cl-] + ↑ [K+], ja que, el flux té més contacte amb els intercanviadors ionis.

- El HCO3- (pH base) esta controlat pel sistema nerviós.

Regulació de la saliva pel sistema nerviós autònom:

- Fibres parasimpàtiques: és la resultat d’originar la saliva al moment de la digestió. El bulb raquidi rep la senyal / estímul i envia resposta activant l’augment del flux sanguini als vasos sanguinis de les glàndules salivals i activació de les cèl•lules acinars, cèl•lules ductals i cèl•lules mioepitelials.

- Fibres simpàtiques: s’activa quan el cos s’alerta i estan en perill. En aquest la medul•la espinal envia una senyal disminuint el flux dels vasos sanguinis de les glàndules salivals, activa les cèl•lules acinars, ductals i mioepitelials però en menor mesura (sequedat a la boca).

Funcions de les glàndules de la saliva:

Les funcions s’expliquen per la composició de la saliva.

- Lubricar el menjar (el 99,5% de la saliva és aigua)

- Iniciar la digestió (conte enzims, per exemple α-amilasa que digereix el midó)

- Protegir el tracte gastrointestinal (el 99,5% de la saliva és aigua i conte anticossos ex. IgA)

- Afavoreix la higiene bocal (amb la deglució i esputs).

FISIOLOGIA FARÍNGIA

Descripció de la faríngia és una estructura en forma de tub que ajuda a respirar i està situada al coll i revestit de membrana mucosa; connecta el nas i la boca amb la laringe i l'esòfag respectivament, i per ella passen tant l'aire com els aliments, pel que forma part de l'aparell digestiu així com del respiratori. En l'ésser humà fa uns tretze centímetres, estesa des de la base externa del crani fins a la sisena o setena vèrtebra cervical, situada davant de la columna vertebral.

Funcions de la faríngia:

- Difereix el mido, ja que, és base el seu pH i pot actuar l’enzim α-amilasa

- Transporta el bolus alimentari des de la boca a l’esòfag

- Comparteix les cavitats orofaringe i laringofaringe el sistema digestiu amb el sistema respiratori

FISIOLOGIA ESOFÀGICA

Descripció de l’esòfag és un tub muscular, a través del qual el menjar passa de la boca a l'estómac. Es continua amb la laringofaringe a nivell de la sisena vèrtebra cervical.

En el tub de l’esòfag hi ha glàndules que secreten substancies de textura sedosa per afavorir la progressió del bolus alimentari que ve de la faringe i desemboca a l’esòfag per un esfínter passant per tot el tub de l’esòfag fins l’esfínter cardies que comunica amb l’estómac, gràcies a contraccions peristàltiques.

DEGLUCIÓ

Descripció deglució és el pas de l'aliment des de la boca a l'estómac mitjançant un acte continu, integrat i complet en el qual intervenen els músculs llisos i estriats. S'inicia voluntàriament i es completa mitjançant el reflex de deglució, el centre de control es troba en el tronc encefàlic.

Fases:

- Boca → ORAL: estímul voluntari

- Faríngia → FARÀGICA: estímul involuntari. El bolus alimentari estimula la cavitat orofaringe, activat pel centre de deglució provoca: tanca la nasofaríngia, tanca la epiglotis (evitar que el bolus alimentari entri a la tràquea), activa els moviments peristàltics i també la relaxació de l’esfínter apofàtic superior.

- Esòfag → ESOFÀGICA: estímul involuntari.