INTRODUCCIÓ

El sistema digestiu és el sistema d'òrgans que transforma els aliments en substàncies simples en un procés anomenat digestió. Un cop realitzada la digestió, l'organisme pot absorbir aquestes substàncies i fer-les servir en l'obtenció d'energia i en el manteniment del cos.

Comença a la boca, on es produeix la fragmentació mecànica dels aliments (masticació) i es barreja aquest amb un líquid secretat per les glàndules salivals (insalivació); continua amb els òrgans de la deglutició, que són la faringe i el esòfag, els qual condueixen l’aliment fins l’estomac, que és el lloc en el que es produeixen els primers els primers passos de la digestió; des de l’estomac, l’aliment entra a l’intestí prim, en el seu interior continua la digestió i es produeix la absorció de molts productes resultants de la mateixa cap als vasos sanguinis i limfàtics. Finalment, l’ intestí prim es comunica amb l’ intestí gruixut, que acaba a l’anus, pel que s’obre a l’exterior.

Els òrgans digestius accessoris són: dents (fragmenten i trituren l’aliment durant el procés de la masticació), llengua (col•labora en la masticació i la deglució i es fonamental en el sentit del gust), glàndules salivals (secreció es barreja amb l’aliment a la boca), fetge i pàncrees (dos grans glàndules localitzades en l’abdomen que les seves secrecions intervenen en la digestió).

Processos que intervenen en el sistema digestiu:

a) Ingestió: procés de portar els aliments i líquids a la boca (menjar)

b) Secreció: es secreten diàriament 7 litres de sucs (aigua, àcids, amortiguadors i enzims) pels diferents òrgans.

c) Barreja i propulsió = motilitat: contracció i relaxació alternes del múscul llis de la paret del tub digestiu barrejant els aliments i secrecions, a més a més d’impulsar-los en direcció a l’ anus.

d) Digestió: diversos processos mecànica i químics fan que els aliments ingerits es converteixin en petites molècules. En la digestió mecànica, les dents tallen i trituren els aliments abans de deglutir-los; després del seu desglutament es barregen amb els sucs gàstrics per les contraccions de la musculatura llisa que hi ha a la paret de l’estomac i de l’intestí prim. Com a conseqüència de tot això, les molècules dels aliments es dissoltes i sofreixen la acció dels enzims. En la digestió química, les grans molècules de hidrats de carboni, lípids, proteïnes i àcids nucleics dels aliments es divideixen en altres més petites per hidròlisis; els enzims digestius, produïdes per les glàndules salivals, gàstriques, pancreàtiques i del intestí prim catalitzen aquestes reaccions. Algunes substancies poden absorbir-se sense digestió química; entre elles es troben els aminoàcids, el colesterol, la glucosa, les vitamines, els minerals i l’aigua.

e) Absorció: durant aquesta fase, els lípids i les molècules petites, productes de la digestió, entren a les cèl•lules epitelials que revesteixen la llum del tub digestiu. Les substancies passen a la sang o a la limfa i arriben a les cèl•lules de tot l’organisme.

f) Defecació: les deixalles (substancies no digeribles, les bactèries, les cèl•lules que es desprenen del revestiment del tub digestiu i els materials digestius que no han sigut absorbits) formen els excrements, que són expulsades per l’anus. 

FISIOLOGIA BUCAL

Seguiment de l’aliment: l’aliment és ingerit per la boca, rosegat i trossejat per les dents, gràcies a les glàndules salivals i la llengua es barreja amb la saliva (comença la digestió) i un cop és format el bolus alimentari empaitat per la llengua es dirigeix a faringe.

Parts de la part bucal:

- Boca o cavitat bocal està dividida en una zona externa i petita, el vestíbul, i en una zona interna més gran, la cavitat bucal pròpiament dit. El vestíbul és el espai dura complexa entre els llavis i les galtes, per un costat, i les dents i les genives, per l’altre. El vestíbul es comunica amb l’exterior a traves de la esquerda bucal o labial. La gola és la part que separa la boca de la faringe.

- Paladar: sostre de la boca. Hi ha dos porcions: una anterior o paladar dur, que separa la boca de las foses nasals situades per sobre d’ella; i, l’altre posterior o paladar tou, que es una estructura fibromuscular en forma de arc entre la bucofaringe i nasofaringe i de la vora penja la úvula (campaneta).

- Glàndules salivals: tant a la mucosa de la boca com en la de la llengua existeixen nombroses glàndules salivals menors, situades en els llavis, galtes, paladar i llengua (glàndules labials, bucals, palatals i linguals), que són de petit mida i contribueixen poc a la secreció de saliva. La major part de la saliva es produeix en la glàndules salivals majors, que són tres pars: les paròtides, les glàndules submandibulars i les glàndules sublinguals, que la secreció passa a les seves respectius conductes excretors, que s’obren a la boca.

- Dents: són òrgans auxiliars de la digestió, molts durs, que es localitzen a les mandíbules. Classes: incisiu (la còrnia té forma de pala, aplanada, la vora tallada a bisell i té una sola arrel, funció: tallar els aliments; canins: la seva corona té forma cònica i acaba en punta, funció: “desgarrar” els aliments; premolars: corona es cuboide i presenta dos tubèrculs en la seva cara masticatòria, funció: trossejar els aliments; i, molars: són els més grans, amb una gran corona cuboide i la seva cara masticatòria forma una amplia superfícies de tubèrculs, funció: trossejar els aliments.

- Llengua: òrgan compost de musculatura estriada coberts de mucosa. Es compon per: arrel, cos i punta. A la cara superior i en les cares laterals de la llengua existeixen nombroses papil•les (prolongacions de la làmina pròpia recoberta d’epitelis), i d’altres receptors mecànics.

Formació de la saliva: fabriquem la saliva a partir de la sang. Les glàndules salivals tenen la funció de secretar secrecions. Fases: les cèl•lules acinars filtren el plasma i té una solució isotònica (mateixa concentració d’electrons que el plasma – sang); després, les cèl•lules ductals intercanvien els ions amb el medi intern amb el resultat de la saliva que té una solució hipotònica (concentració en conjunt a la dissolució és menor que el plasma – sang). Això és degut perquè les cèl•lules ductals són impermeables a l’aigua i pels sistemes de transport d’ions. Per exemple: hi ha un transport que intercanvia Na+ i el protó H+, un altre intercanvia Cl- i –HCO3 (bicarbonat) i hi ha un canal de reabsorció directe de Cl- , un altre intercanvi del protó H+ i K+ i per últim la bomba sodi potassi amb presencia d’ATP. Això permet la reabsorció de Na+ i Cl- a la sang i la secreció de K+ i HCO3- a la saliva.

Les concentracions de substancies a la saliva són 99.5% d’aigua i un 0.5% de soluts [Na+, Cl-, K+, HCO3-, HPO2-, Ca+, I- i H-; α-amilasa (enzim, digereix el mido) lipasa lingual (glàndules Von EBNER, digereix els triglicèrids), mucina (glicoproteïna, dona textura mucosa), lisozim (enzim), IgA (funció: defensa) i Cal•licreïna (enzim)].

Segons el tipus de glàndula salival té unes característiques especifiques: glàndules paròtides: fabriquen poca mucina i un 27% de α-amilasa → líquid serós, glàndules submadibular: contenen més glàndules que fabriquen mucina i un 70% de α-amilasa → líquid mixt; i, glàndules sublingual: contenen moltes més glàndules que fabriquen mucina i un 5% de α-amilasa → líquid mucós.

Ritme de flux salival i composició iònica de la saliva:

- Quan el ritme del flux és més ràpid la saliva té una concentració de soluts: ↑[Na+, Cl-] + ↓[K+], ja que, el flux va a major velocitat i els sistemes de transport no poden fer tots els canvis necessaris.

- Quan el ritme del flux és més lent la saliva té una concentració de soluts: ↓ [Na+, Cl-] + ↑ [K+], ja que, el flux té més contacte amb els intercanviadors ionis.

- El HCO3- (pH base) esta controlat pel sistema nerviós.

Regulació de la saliva pel sistema nerviós autònom:

- Fibres parasimpàtiques: és la resultat d’originar la saliva al moment de la digestió. El bulb raquidi rep la senyal / estímul i envia resposta activant l’augment del flux sanguini als vasos sanguinis de les glàndules salivals i activació de les cèl•lules acinars, cèl•lules ductals i cèl•lules mioepitelials.

- Fibres simpàtiques: s’activa quan el cos s’alerta i estan en perill. En aquest la medul•la espinal envia una senyal disminuint el flux dels vasos sanguinis de les glàndules salivals, activa les cèl•lules acinars, ductals i mioepitelials però en menor mesura (sequedat a la boca).

Funcions de les glàndules de la saliva:

Les funcions s’expliquen per la composició de la saliva.

- Lubricar el menjar (el 99,5% de la saliva és aigua)

- Iniciar la digestió (conte enzims, per exemple α-amilasa que digereix el midó)

- Protegir el tracte gastrointestinal (el 99,5% de la saliva és aigua i conte anticossos ex. IgA)

- Afavoreix la higiene bocal (amb la deglució i esputs).

FISIOLOGIA FARÍNGIA

Descripció de la faríngia és una estructura en forma de tub que ajuda a respirar i està situada al coll i revestit de membrana mucosa; connecta el nas i la boca amb la laringe i l'esòfag respectivament, i per ella passen tant l'aire com els aliments, pel que forma part de l'aparell digestiu així com del respiratori. En l'ésser humà fa uns tretze centímetres, estesa des de la base externa del crani fins a la sisena o setena vèrtebra cervical, situada davant de la columna vertebral.

Funcions de la faríngia:

- Difereix el mido, ja que, és base el seu pH i pot actuar l’enzim α-amilasa

- Transporta el bolus alimentari des de la boca a l’esòfag

- Comparteix les cavitats orofaringe i laringofaringe el sistema digestiu amb el sistema respiratori

FISIOLOGIA ESOFÀGICA

Descripció de l’esòfag és un tub muscular, a través del qual el menjar passa de la boca a l'estómac. Es continua amb la laringofaringe a nivell de la sisena vèrtebra cervical.

En el tub de l’esòfag hi ha glàndules que secreten substancies de textura sedosa per afavorir la progressió del bolus alimentari que ve de la faringe i desemboca a l’esòfag per un esfínter passant per tot el tub de l’esòfag fins l’esfínter cardies que comunica amb l’estómac, gràcies a contraccions peristàltiques.

DEGLUCIÓ

Descripció deglució és el pas de l'aliment des de la boca a l'estómac mitjançant un acte continu, integrat i complet en el qual intervenen els músculs llisos i estriats. S'inicia voluntàriament i es completa mitjançant el reflex de deglució, el centre de control es troba en el tronc encefàlic.

Fases:

- Boca → ORAL: estímul voluntari

- Faríngia → FARÀGICA: estímul involuntari. El bolus alimentari estimula la cavitat orofaringe, activat pel centre de deglució provoca: tanca la nasofaríngia, tanca la epiglotis (evitar que el bolus alimentari entri a la tràquea), activa els moviments peristàltics i també la relaxació de l’esfínter apofàtic superior.

- Esòfag → ESOFÀGICA: estímul involuntari.