Funcions del sistema respiratori 
Funcions: intercanvi, filtració, escalfor i humidicar l’aire, olfacte i fonació.
Intervé en el intercanvi de gasos entre l’atmosfera, sang i cèl•lules es denomina respiració.
Processos bàsics:
a) Ventilació pulmonar: entre atmosfera i pulmons
b) Respiració pulmonar o externa: entre pulmons i snag
c) Respiració tissular o interna: entre sang i teixits
Les vies aéreas, es divideixen en dos porcions:
a) Superiors: nas, faringe i laringe
b) Inferiors: tràquea, arbre bronquial i pulmons

Embiologia
Esdeveniment principal desenvolupament via aèria superior: divisió de l’estomodeu pel paladar en un component respiratori i un de gastrointestinal separats → permetrà respirar durant la masticació.
Desenvolupament de les vies aèries inferiors: creació de les cavitats pleurals i la ramificació de les via aèria dins d’aquestes. Celoma intraembrionari continu es divideix en els components pleurals, pericàrdial i peritoneal independents, revestits de mesoteli. Una petita part del diverticle laringotraqueal s’estén cap a l’interior de cada sac pleural i continua ramificant-se durant 22 generacions per produir una superfície pel intercanvi de gasos entre els alvèols i la corrent sanguínia.

Nas 
Estructura interior membranosa hi ha tres cornets i entre ells hi ha els meat nassals (són canals) són: inferiors, mitja i superior (encarregats en l’olfacte). Molt irrigat de vasos sanguinis.
Tots escalfen i humidifiquen l’aire per la sang.
Cinos → creixen amb l’edat.
Fisiologia del nas
El nas serveix de via de pas per l’aire que es dirigeix i probe dels pulmons. L’aire que entra pel sistema nasal es filtra d’impureses, s’escalfa, s’humifica i és examinat químicament per aïllar substancies que poden irritar el sistema respiratori.
Estructura formada per cartílag i ossos (nasals, maxil•lar, epimoides i paladar). Epiteli: mucosa i cilíndric pseudoestratificat ciliat molt abundant amb glàndules caliciformes, teixit connectiu (làmina pròpia) més glàndules endocrines.

Faringe 
Laringe 
Característiques de la laringe:
Via aèria cap als pulmons.
Membrana mucosa ciliada:
a) Ajuda a eliminar les partícules de pols
b) Escalfar
c) Humidificar l’aire inspirat
d) Protegir de l’entrada de sòlids o líquida en la deglució
Òrgans per la producció de la veu
Músculs de la laringe:
a) Extrínsecs: permeten desplaçament de la laringe
b) Intrínsecs: controlen la tensió i longitud de les cordes vocals que modulen l’aire i formació sons.
És cartílag hialí. Hi ha cordes vocals falses i verdaderes, entre mig hi ha l’espai ventricle.

Tràquea 
La tràquea és la via aèries principal dels pulmons i es divideix en dos grans rames, anomenades bronquis que canalitzen l’aire a uns dels dos pulmons. Els bronquis es ramifiquen com un arbre.
Fisiologia de la tràquea:
Epiteli mucós i cilíndric pseoestractificat ciliat amb abundància de glàndules caliciformes.
Epiteli respiratori o capa mucosa:
a) Pseoestractificat columnar ciliat
b) Ric glàndules caliciformes
c) Ric vasos sanguinis (làmina pròpia) teixit connectiu
Capa de múscul llis: la seva contracció provoca broncoconstrició
Capa de teixit connectiu: que es redueix progressivament fins desaparèixer en la zona respiratòria.

Bronquis
Ramificacions de l’arbre bronquial. Els primaris són dos: dret i esquerra.
Vies cartilaginoses, conductes de conducció:
Tràquea → bronqui principal (1 gen) → bronqui secundari o lobular (2n gen) → bronqui terciari o segmentari (3 gen) → bronqui subsegmentari (4 gen) → Bronquíols (5 gen) → bronquíols terminals (16 gen)
Vies no cartilaginoses, zona respiratòria:
Bronquíols respiratoris → Conductes alveolars → sacs alveolars
El diàmetre de les vies aèries disminueix sistemàticament fins la generació 16. La secció augmenta amb cada generació passant de 2,5 cm2 a la tràquea a una àrea superior als 10000 cm2 en la generació 23. El volum de la via aèries es disposen en les regions terminals; així la via de conducció té un volum de 150 ml, i la zona superior supera els 3000 ml.
L’estructura dels bronquis és semblant a la de la tràquea amb matisos:
a) Epiteli respiratori més baix
b) Làmina pròpia més densa, augmenta elastina
c) Capa mucosa discontínua, va augmentant a mesura que avancem en l’arbre bronquial
d) Submucosa, poques glàndules caliciformes
e) Esquelet cartilaginós format per plaques primes interconnectades (pèrdua de la forma C)
Bronqui terciari (segmentari ) : Epiteli columnar , Poc pseoestratificat . Làmina pròpia prima AMB múscul llis en espiral . Glàndules seromucoses disperses . Plaques Irregulars de cartílag. Submucosa contínua con el parènquima pulmonar .
Bronquíol : > 1 mm Diàmetre Sense cartílag . Epiteli simple columnar ciliat i Poques caliciformes . Múscul llis prominent.
Bronquíols terminals: Epiteli Cúbic ciliat i no ciliat (cèl•lules de Clara → més predominants a l' epiteli respiratori). Sense caliciformes.
Mucosa o epiteli respiratori:
a) Epiteli pseoestractificat columnar i ciliat, (no tenen glàndules caliciformes)
b) Làmina pròpia (teixit connectiu) hi ha vasos sanguinis
Submucosa: plena de glàndules exocrines (mucoses i seroses) i cartílag o teixit fibroelàstic.

Alvèols 
Unitat respiratòria terminal:
Conductes alveolars: Parets petites amb agregacions de cèl•lules musculars llises, fibres elàstiques i de col•lagen associades formant anells que envolten els conductes alveolars, les obertures dels sacs alveolars i els alvèols.
Sacs alveolars: proporcionen molts alvèols
Alvèols: sac obert revestit per cèl•lules epitelials. Envoltats per molts capil•lars. Entre alvèols hi ha cèl•lules epitelials aplanades separades per capil•lars i fibres de col•lagen i elastina condensades a l’obertura de cada alvèol i que continuen amb les dels alvèols adjacents → suport al parènquima pulmonar.
Membrana d’intercanvi alvèol-capil•lar
Extremadament fina i d & una Gran Superfície Entre l'aire i la sang . ( Gruix de la UNS 0,5 micres i una Superfície de 100-140 m2)
A la membrana alvèol - capil•lar participen diferents elements:
a) l'epiteli alveolar i la seva membrana basal
b) l'endoteli capil•lar i la seva membrana basal
c) elements tissulars intercalats en l'espai intersticial
d) el surfactant alveolar .
El Surfactant pulmonar és una substància tensoactiva composta en un 85% per fosfolípids , principalment fosfatidilcolina . Manté l'estabilitat alveolar modificant la tensió superficial . Aquesta funció es produeix pel fet que forma una pel•lícula sobre la interfase aire - líquid dels alvèols .

Pulmons 
Pleura
Mecanismes que mantenen l'espai pleural lliure de gas i gairebé lliure de líquid són els que subjecten el pulmó a la paret toràcica .
Mecanismes que eviten la completa reabsorció del líquid de l'espai pleural assegura la correcta lubrificació dels moviments entre la paret toràcica i els pulmons .
El líquid pleural normal és clar , incolor , amb una concentració de proteïnes inferior a 1,5 g / dL , i actua a manera de lubrificant . En la majoria de mamífers té 0,1- 0,2 ml / kg de pes corporal per a una amplada de l'espai
pleural entre 10 i 27 micres.


Músculs assessoris en la respiració 
Diafragma. Estructura musculotendinosa prima i plana, que separa la cavitat abdominal de la toràcica (hemidiafragmes ) .
Inserció: de fibres en les tres primeres vèrtebres lumbars , constituint la porció crural del diafragma . La porció costal s'insereix en les superfícies internes i vores superiors de les últimes sis costelles. Les fibres musculars convergeixen en una estructura tendinosa, anomenada tendó central del diafragma (centre frènic ) .
Innervació del diafragma és a través dels nervis frènic . Cada un innerva 1 hemidiafragma .
El Diafragma presenta orificis que permeten el pas d'estructures de la cavitat toràcica a l'abdominal , i viceversa com : vena cava inferior , artèria aorta , esòfag , gots limfàtics i nervis.
Acció del diafragma: quan es contrau, la tensió entre les seves fibres s'incrementa i es produeix un descens de la seva cúpula (centre frènic ) .
La contracció del diafragma causa l'expansió de la cavitat toràcica en les seves tres dimensions.
Aquesta acció comporta tres conseqüències:
( 1) la pressió intratoràcica disminueix
(2 ) la pressió abdominal augmenta i el seu contingut es desplaça cap avall i
(3 ) la caixa costal es desplaça.

Músculs intercostals
Externs i interns . Innervats pels nervis intercostals.
-Les Fibres dels externs discorren obliquament cap avall i cap endavant des de la costella superior a la inferior . Els externs eleven la costella inferior i descendeixen la superior, però l'efecte elevador predomina (efecte inspiratori).
-Els Interns discorren obliquament de baix cap enrere des de la costella superior a la inferior. L’efecte net consisteix a baixar les costelles (efecte expiració).

Escalè. S'insereix en les cinc vèrtebres cervicals inferiors ( i està innervat per aquests segments ) , dirigint les seves fibres cap avall i inserint a la part superior de la primera costella (escalè anterior i mig ) i de la segona costella (escalè posterior). El seu origen i insercions suggereixen que actua aixecant les dues primeres costelles durant la inspiració i amb elles el estern i la caixa costal . La seva acció és poc activa durant la respiració normal i es utilitzaria en aquelles situacions que requereixin una major demanda ventilatòria.
Esternoclidomastoïdal. Des de la superfície anterior del manubri esternal fins al terç mitjà de la clavícula es dirigeix de forma obliqua i cap enrere inserint l'os temporal . Innervat pel onzè nervi cranial i el segon cervical . Porta i sosté cap endavant la part superior de la caixa toràcica.

Músculs abdominals
Els músculs abdominals implicats en la respiració formen la paret anterolateral de l'abdomen . Són els oblics externs i interns , els transversos i els rectes de l'abdomen.
Acció dels músculs abdominals : En relació amb la mecànica respiratòria , la seva contracció desplaça el contingut abdominal cap a dins i incrementa per tant la pressió intraabdominal . Com a resultat , el diafragma és desplaçat cap al tòrax i disminueix el volum pulmonar . D'aquesta manera , aquests músculs són els més importants en el procés d'expiració i molt especialment en l'espiració forçada . Pel seu origen i inserció , a contreure , també porten cap baix les costelles inferiors i per tant disminueixen el volum de la caixa costal.