La hemostàsia és la seqüència de reaccions que condueixen a la detenció del sagnat.

La resposta hemostàtica ha de ser:
Ràpida
Localitzada a la regió de la lesió
Controlada

Mecanismes bàsics per reduir les pèrdues de sang:
1. Espasme vascular (minuts-hores)
A causa dels trencament de les cèl•lules epitelials entren al vasoconstricció.
2. Formació del tap plaquetari
A causa del trencament de les cèl•lules epitelials i les fibres dels teixit connectiu entren al vas sanguini. Les plaquetes s’activen per estar en contacte amb les fibres i queden adherides a les fibres i produeixen TXA2 per activar les altres plaquetes. Format un tap plaquetari.
Resumint: adhesió plaquetària. Alliberament plaquetari: alliberament de substancies químiques (ADP, serotonina, TXA, etc.) Agregació plaquetària.
3. Coagulació
Hi ha dues vies diferents per la formació de protrombinasa.
a) Via extrínseca: actuà quan hi ha una lesió fora dels vasos sanguinis. S’inicia pel factor Tissular VII. Els factors es queden situats a la regió de la lesió quedant adherits a les plaquetes. És un procés molt ràpid. Formació del complex protrombinasa: FXa-Va fixat a les membranes dels trombòcits o plaquetes activats. Els fosfolípids amb càrregues negatives queden a l’exterior com a conseqüència de l’agregació de plaquetes.
Complex protrombinasa: activació de la protrombina a trombina queden adherida a les plaquetes.
b) Via intrínseca: més complexa que l’extrínseca i més lenta. Lesió de les cèl•lules endotelials dels vasos, és a dir, la sang entra en contacte amb les fibres de col•lagen. Lesió de les plaquetes alliberament de fosfolípids plaquetaris. Activació factor XII amb la formació (complex Va-Xa) del complex protrombinasa: activació de la protrombina a trombina queden adherida a les plaquetes.
Totes dues acabant a la via comuna:
On és produeix l’activació de la trombina a fibrinogen i de fibrinogen a fibrina. Produint un entrecreuament de malla fibrina que reten el coàgul i és molt compacte. S’activa pel factor XIII.
És un proses per retroalimentació activa.


Control de la coagulació
1. Anticoagulació natural
Factors que influeixen:
a) Tissue Factor Pathway (TFPI) és un inhibidor del factor tissular, participa a la via extrínseca.
b) Antitrombina III anticoagulant i bloqueja el factor de coagulació llibre i així afecta a la iniciació.
c) Trombomodulina: proteïna fixada a la membrana endotelial (epiteli) s’activa per la trombina i inhibeix el factor VIII i IX i protrombina.

2. Sistema fibrinolític
tPA: factor activador de plasminogen tissular
Prouroquinasa: factor activador de plasminogen del teixit extravascular.
Plasminogen: proenzim que s’incorpora a l’inici de la formació del coàgul i activa a plasmina
Plasmina: dissol coàgul però també degrada directa o indirectament components de la matriu extracel•lular (renovació i reorganització de teixits o vasos).
Plasminogen → retro alimentació negativa → Plasmina
Els macròfags fagociten els residus eliminat el coàgul del tot.

Paper de la vitamina K en la coagulació
La vitamina K participa en la carboxilació dels residus de glutàmic de 4 factors de coagulació.
Els residus de carboxiglutàmic lliguen Ca2+. El calci unit és imprescindible per a la fixació dels complexos en les membranes i per a la formació del coàgul. És a dir, la Vit. K permet que molts factors de coagulació pugui fixar calci.

Homeòstasi: condició d’equilibri en el medi intern gràcies a la contínua interrelació dels múltiples processos de regulació corporal. És un procés dinàmic. L’estat d’equilibri es pot modificar dins d’uns marges estrets. Aspecte important: el manteniment del volum i de la composició dels líquids corporals dins d’uns marges estrets.

Sistemes de control de la homeòstasi:
- Sistemes de regulació: sistema nerviós i sistema endocrí.
- Sistemes de retroalimentació: sistema que supervisa, controla, avalua, modifica, contínuament una condició controlada; pot ser:
a) Negativa: el més habitual, permet revertir un canvi en una condició controlada.
b) Positiva: poc freqüents, accentuen el canvi en la condició controlada.

Components de l’homeòstasi:
Estímul → Receptor → (aferència) → Centre regulador → (eferència) → efector
Estímul: qualsevol alteració que provoca un canvi en la condició controlada (variable supervisada).
Receptor: envia informació (senyal d’entrada o aferència) a un centre regulador.
Centre regulador: genera senyals de sortida o eferència.
Efector: rep els senyals de sortida dels centre regulador i produeix una resposta.

En → dins brio → germina logos → estudi
L’espermatozoide de l’home i oòcit de la dona són les cèl•lules aplodes (n) que intervenen en aquest proses.
L’oòcit esta envoltat per un conjunt de cèl•lules i tenen dues capes:
a) Corona radiada més externa
b) Zona pel•lúcida

FECUNDACIÓ

Durant el període menstrual de la dona allibera un oòcit i sí es fecundat per l’espermatozoide hi ha fecundació i formen el zigot, recorre les trompes de fallopi. Quan entre un espermatozoide el zigot es tanca hermèticament i així no permeten l’entrada de cap més espermatozoide. L’espermatozoide perd el cili i les mitocondris en el procés per entrat dins l’oòcit, ja que, és necessari provocar un procés de capacitació per poder travessar la zona pel•lúcida de l’oòcit. És a dir, que un cop dins l’oòcit, l’espermatozoide només deixa el ADN.

DESENVOLUPAMENT EMBRIONARI PRIMARI

En el transcurs del moviment del zigot per les trompes de fallopi es dirigeix cap a l’endometri. El zigot té, encara, la zona pel•lúcida. Un cop a l’endometri el zigot s’implanta a ell en una posició del zigot determinada, és a dir, per la part epiblast del zigot. (en el 5 o 6 dies).

a) Període de divisió cel•lular


El zigot es multiplica i divideixen les cèl•lules. Als 3 dies de la fecundació zigot té 16 cèl•lules, al arribar a la cavitat uterina les de l’uterina s’agrupen elles generaran l’embrió i de les exteriors derivaran la placenta en aquest moment s’anomena blastocit.


El blastocit esta constituït per una capa interna i una capa externa. De l’interna sorgirà l’embrió i de la externa derivarà la placenta.
a) Embrioblast (capa interna): epiblast i hipoblast → composen el disc germinatiu bilàmina
b) Trofoblast (externa): sincitrofoblast (més externa) i citrotrofoblas
L’epiblast donarà lloc a l’embrió i el hipoblast al sac vitel·lí.

b) Implantació del blastocist a l’endometri


En la implantació el blastocist continua el seu desenvolupament a l’endometri matern. El trofoblast creix introduint-se cada cop més als teixits de la mare. El ràpid creixement de les capes externes creen dos cavitat entorn al embrioblast; aquestes cavitats rodejaran i protegiran el nou ser i conte el líquid amniòtic. Per un altre canto, les capes externes pluriferen ràpidament entre els teixit desenvolupant el trofoblast, aquest ràpid creixement ocasionà el trencament dels vasos sanguinis que rodegen el bastocist, la sang de la mare acudeix a les noves llagunes i formant un entorn molt nutritiu per desenvolupament de l’embrió. El creixement del disc germinatiu és lent en comparació del de trofoblast. Al final de la setmana el disc germinatiu es troba entre dos cavitats subjecte pel pedicle de fixació → donarà lloc el cordó umbilical. El trofoblast comença a desenvolupar les vellositats necessàries per poder produir-se iniciar la circulació úter ↔ placentària.

Video al youtube

GASTRULACIÓ


Proses mitjançant el qual es produeixen les tres capes germinatives a l’embrió, així comença a sorgir una noca capa cel•lular entre les que componia el disc germinatiu bilàmina. Es formen: ectoderm, mesoderm i endoderm; des que es diferenciaran els teixit i òrgans de l’embrió. La gastrulació comença amb la formació de la línia primitiva a la superfície de l’ epiblast, el disc embrionari en un principi aplanat i quasi rodo poc a poc s’allarga i s'eixampla a l’extrem encefàlic. Al final d’aquesta tercera setmana l’embrió mesura 1 mm. El trofoblast plurifera avançant ràpidament i lo que abans eren petites vellositats ara és converteixen al plorifera i ramificar-se en el cori frondós que donarà lloc cotilèdons placentaris. La sang materna rega tot aquest sistema necessari per nodrir el desenvolupament embrionari.


FULLES EMBRIONÀRIE d’envolupament de l’embrió



El teixit ectodèrmic s’engronsa i forma la placa neural, posteriorment el tub neural s’allarga des de l’àrea cranial a la membrana bucofaríngi. També trobem a banda i banda del tub neural les somites (donarà lloc als diferents òrgans). El replegaments naturals del tub neural dona lloc a l’encèfal i medul•la espinal. Per finalitzar el proses en tanca els extrems del tub neural.


OVERVIEW



Període de divisió cel•lular (1ª i 2ª setmana)
- període divisió cel•lular intens
- blastocist.
Període embrionari (2ª - 8ª setmana)
- desenvolupament cel•lular fins a adoptar forma humana.
- gastrulació.
Període fetal (9ª - 38ª setmana)
- evolució i creixement fetal

La complexitat del fet alimentari és un fenomen ambivalent (dóna resposta a: interessos econòmics i polítics sense oblidar l’estètica) i fan que nombroses disciplines l’hagin convertit en objecte d’estudi.

DEFINICIONS PREÈVIES

Camp d’estudi d’antropologia:
a) Francesa: estil alimentari, més biomèdic
b) Anglosaxona: hàbits alimentaris més amplis i no només vinculats a salut. Per aquest apartat fan servir el terme antropologia de la nutrició.
Antropologia / sociologia
a) in nutrition: objecte d’estudi i anàlisi de les causes socials de les pràctiques alimentàries causa de malaltia.
Mirada interna, relació micro.
b) of nutrition: s’interessa per les relacions socials del camp nutricional, lògiques d’acció del nutricionistes en funció de les organitzacions on actuen.
Mirada externa, sistemes d’acció on els nutricionistes fan les seves feines.
Sistema alimentari: conjunt d’estructures tecnològiques i socials que permeten l’aliment arribar fins al consumidor i ser reconegut coma comestibles.

LA CONSTUCCIÓ TEÒRICA DE L’ANTROPOLOGIA DE L’ALIMENTACIÓ

Classificació:
a) Anàlisi de l’equilibri tecno-ecològic i demogràfic a partir de la subsistència, de les estratègies alimentaries i de la selecció dels grups humans.
b) Estudi dels factors que intervenen en la construcció dels models de producció, distribució i consum.
c) Anàlisi de les transformacions dels sistemes
d) Reconstrucció de l’alimentació de les tradicions culinàries, la partimonialització de l’alimentació i la creació de models gustatius en àrees culturals específiques.
Oscil•lacions entre:
a) Esser humà com a espècie biològic entre altres i estudiar la diversitat cultural independent de tota consideració relativa a l’entorn
b) Natura ↔ Cultura Innat ↔ Adquirit
Cultura: sabers i practiques característiques de les diferents cultures
L’objecte d’estudi de l’antropologia de l’alimentació: connexió bioantropològica d’un grup humà amb el seu medi.

Evolucionisme, funcionalisme, culturalisme

Evolucionisme: preocupats per ubicar les cultures en els estadis d’una seqüència universal, donen atenció en les prohibicions i prescripcions i en les costums “estranyes” i inexplicables relacionades amb l’alimentació; i l’aspectes religiosos com a variable que explica el perquè de les prohibicions.

Funcionalisme: analogia entre la societat i el sistema orgànic: com si fos un cos viu (conjunt d’òrgans especialitzats que cadascun juga un rol indispensable en el manteniment, cohesió i continuïtat del sistema orgànic). Funcions socials de l’alimentació i el seu paper en la socialització dels individus dins d’un grup. La producció cooperativa dels aliments i compartir-los dins la comunitat són activitats que serveixen per emfatitzar el sentit d’obligació mútua i d’interdependència; reforçar la integració de la societat estudiada
Segons ells la funció principal dels individus és contribuir al manteniment de l’estructura social i, en conseqüència, del sistema.

Culturalisme: Orientació psicològica (fins a quin punt la cultura estava present entre els individus i com aquesta marca els seus comportaments). Cultura: com a sistema de comportaments apresos i transmesos per educació, imitació i condicionants en un medi social.
Ex: Investigacions sobre ansietat, abstinència, afartaments rituals o frustracions alimentàries → comportaments que surten de la norma.



Estructuralisme i culturalisme simbòlic

Estructuralisme: estudien la cuina com si fos un llenguatge (conjunt de signes i símbols codificats culturalment). Els aliments han de ser considerats comestibles per la nostra ment primer, acceptats pels seus significats socials i després digerits pel nostre organisme. Busquen patrons universals.
Elabora gustemas: unitats funcionals binaries: endògen (locals) /exògen (exòtic); central (plat principal) /perifèric (Guarnició); marcat (gust fort ) /no marcat (Gust suau)
Partint de la doble oposició cultura/naturalesa i elaborat/no elaborat.
Els menjars són un sistema de comunicació, un protocol d’imatges i costums que manifesten l’estructura social i simbolitzen les relacions socials

Culturalisme simbòlic: explicar comportaments estranys per normes que són principalment arbitràries i per motius
culturals. Quan les raons per no menjar algun ésser no són ni biològiques, ni ecològiques ni econòmiques. La comestibilitat animal està en relació inversa amb la humanitat i aquesta lògica simbòlica és la que organitza la demanda. Prioritzen l’anàlisi dels elements descriptius i estructurals del menjar. Donen massa autonomia a la raó cultural per sobre de fenòmens materials d’ordre biològic, ecològic o històric (oblidant el context socioeconòmic i polític on els aliments són produïts, preparats i consumits, i la dimensió espai-temps).



Enfocs contextualistes

Materialisme cultural: Tots els tabús i prohibicions alimentàries, tot i que es puguin explicar per actors socials, motius religiosos o polítics, es justifiquen segons avantatges ecològiques i econòmiques. Ho entenien tot com un ecosistema: conjunt d’organismes vius i substàncies no vives lligades entre si per intercanvis materials, de caràcter energètic.

Developmentalism: Planteja que l’adaptació humana no depèn només de l’estructura i la composició dels ecosistemes sinó que també es deriva de:
– Bagatge cultural heretat
– Elaboracions sorgides del contacte amb altres poblacions
– Per invenció independent
– Constrenyiments imposats des de l’exterior i les necessitats de la població local
Perspectiva que destaquen els estudis d’economia política. El seu interès principal es situa en contextualitzar l’anàlisi dels sistemes alimentaris i la seva evolució en base a les variables temps i espai. I explicar el paper de les relacions socials de poder implicades en les transaccions alimentàries i els canvis d’hàbits alimentaris. Es centren en l’estudi dels sistemes alimentaris. Donen força importància al paper del sistema econòmic com a determinant de les pràctiques alimentàries, i també el paper de les classes socials.

Estudi del gènere: Han posat l’èmfasi en les relacions de poder, la distribució de rols i els estils alimentaris entre
gèneres. Analitzen críticament diferents aspectes socials que afecten als models de consum alimentari.
Han posat l’accent en les relacions de poder i els estils alimentaris amb dues línies de treball. Línies de treball:
– Anàlisi del poder que la societat ofereix o nega a homes i dones a través de l’accés i al control d’un recurs humà essencial: el menjar.
– Anàlisi del poder subjectiu: relacions diferencials que homes i dones tenen amb el menjar; per construir identitats, l’actitud cap al propi cos i al de l’altre.
Molt fet sobre comportaments alimentaris i imatge corporal. Dones més pressionades socialment per la seva imatge: més trastorns alimentaris.


Postescrtucturalisme, construccionisme social i embodiment

Postescrtucturalisme: Analitzar les dimensions discursives i subjectives de les pràctiques i representacions alimentàries i aspectes més problemàtics de l’alimentació i la nutrició: fam, aplicacions biotecnològiques, trastorns del comportament alimentari, seguretat o inseguretat alimentària, globalització o desestructuració alimentària. Tots els coneixements són inevitablement producte de relacions socials i estan subjectes a canvis bans que ser estables o fixos. Cal remarcar la especificitat històrica i cultural de coneixement. Els fenòmens s’han d’explicar des de la multiplicitat de circumstàncies que els produeixen: producte de la coexistència de moltes maneres diferents de viure. Pràctiques alimentàries: en una naturalesa complexa, delimitada socialment, culturalment, econòmicament i políticament. Els interessos competeixen entre si i d’alguna manera provoquen conflicte i aquest canvi. S’accentua l’estudi del cos com un lloc crucial de significat per la comprensió dels processos d’identitat i salut.

Construccionisme social: Busca els conceptes de realitat i experiències viscudes i en el paper que juguen les relacions de poder a nivell macro i microsociològic. Cada persona té una perspectiva especifica i única.
Tacte, gust, olfacte, oïda i vista: són els sentits que constitueixen les entrades a la cultura. Els aliments són físics i els humans hi interactuen pels sentits, en funció d’això canvien els significats i la manera d’entendre el menjar.

Embodiment: Traduït com “incorporació”: determinades manifestacions alimentàries com una forma d’experiències i d’existència. Vol superar la dicotomia objecte/subjecte i cos/ment.
El cos com a individu, com a través de la consciència, les percepcions, sentiments i emocions, pensaments i consideracions evolutives, íntimament lligats.

Mioglobina

Foto: lyncott.mx

Esta semana he ido a comer a la escuela de Hostelería Joviat situada en Manresa.

Se trata de un centro educativo donde los alumnos preparan los menús, te acompañan a la mesa, te sirven el vermut y la bebida, etcétera, es decir, realizan practicas de: metre, camarero y cocinero directamente con clientes.

La verdad que son fabulosos se meten en el papel y realizan las tareas como profesionales.

Respecto la comida hay muy variada y tienen en cuenta la comida de temporada; ya que, muchos platos llevaba setas de acompañamiento.

En el bufete encontré platos de entremés:




También ofrecen platos calientes:




Y postres:

Además también hay opción de café, te o infusión.

Precio: 17 €

El menú se cambia cada semana.

Por último, bajo mi punto de vista los entremés me encantaron; el primer y segundo plato me parecieron muy completos y variados, había: pescado, carne, arroz, etcétera; pero los postres, que para mi son muy importantes, me parecieron muy sencillos.

El cos humà esta constituït per àtoms que s'uneixen formant una cèl•lula, amb la unció de la cèl·lula apareixen els teixit i el conjunt de diversos teixit constitueix un òrgan, i el sistema és la unió de diferents òrgans, l’agrupació de diferents òrgans és el sistema i per últim l’agrupació més gran és l’esser humà.

En el cas dels teixit es classifiquen en quatre grups: teixit epitelial, teixit connectiu, teixit muscular i teixit nerviós.

En aquest post explicaré el teixit epitelial; molt aviat tindreu la descripció dels altres.

Epitelial: teixit que recobreix les superfícies lliures de l’organisme (internes i externes) i forma les unitats funcionals de les glàndules secretores.

Rep noms diferents en funció de la regió:
- EPIDERMIS: es compon en la seva majoria de queratinòcits, que es troben segmentats en l'estrat corni, a més d'un factor important que són els melanòcits, també anomenats pigmentòcits, que donen la pigmentació a la pell i que es troben justament sobre l'estrat germinatiu.
- MESOTELI: Capa de cèl•lules epitelials derivades del mesoderma que entapissen la cavitat de l'embrió
- ENDOTELI: és un tipus d'epiteli pla simple (d'una sola capa de cèl•lules), que recobreix l'interior de tots els vasos sanguinis, inclòs el cor, on s'anomena endocardi.

Segons el seu origen:
- ECTODÈRMIC: Cobreixen superfície externa del cos
- ENDODÈRMIC: Epiteli del tub digestiu i glàndules annexes
- MESODÈRMIC: Endoteli i mesoteli

Característiques: cohesió, ancoratge i adhesió (enllaços forts entre les cèl•lules), glucoproteïnes, renovació constant (meiosi), alimentació per absorció (ja que manca de vasos sanguinis), polaritat (així pot formar la forma correcte).

Funcions: protecció, absorció (per nodrir-se), transport, secreció i excreció (conte gandules), intercanvi de gasos, lliscament entre superfícies (envolta els òrgans i això fa que llisquin entre ells) i sensitiva (sentit del tacte calor, fred...)

Classificació:
a) segons la forma de la cèl·lula: pla (pavimentós o escamós), cúbic o cilíndric (columnar).
b) Segons el número de capes: simple, pseudoestratificat, estratificat o transició.
Tipus:
a) Epiteli pla simple: una capa de cèl•lules (monocapa) i el nucli sobre surt. Lloc: vasos sanguinis.
b) Epiteli cúbic simple: cèl•lules amb forma cubica i el nucli es troba al centre. Lloc: conductes secretors i renals.
c) Epiteli cilíndric simple: cèl•lules amb forma cilíndrica i el nucli es troba a la part basal. Lloc: parets de l’intestí prim i estómac.
- Epiteli cilíndric simple ciliat: té microvellositats. Lloc: aparell reproductor femení.
d) Epiteli pseudoestratificat: les cèl•lules amb els seus nuclis no formen un ordre, però totes les cèl•lules toquen la part basal. Lloc: epiteli de tràquea i bronquis.
e) Epiteli pla estratificat: no totes les cèl•lules toquen la part basal i son planes. Lloc: esòfag i llengua.
f) Epiteli pla estratificat queratinitzat: les cèl•lules a la part més apical no tenen nucli. Lloc: epidermis
g) Epiteli cúbic estratificat: dos o tres capes de cèl•lules. A la part basal les cèl•lules són més cubiques. Lloc: conductes de les glàndules.
h) Epiteli de transició: varia la seva forma segons el canvi de volums (dilaten i contrauen). Lloc: bufeta urinària.

A teixit epitalial B glàndules C microvellositats

Para pensar un poco:

¿Quien a tomado bicarbonato (HCO3-) cuando tenia acidez en el estomago?

¿Sabéis por qué lo hacíais?

Pues porqué el bicarbonato tiene un pH de base y contrarresta el pH ácido del estomago; llevándolo al pH neutro fisiológico que és 7.35.

A partir de l’ ADN d’un gen produeix la informació per sintetitzar una proteïna.

Participen dues etapes:

- Transcripció: pas de la informació del ADN al ARN. La doble hèlix d’ ADN s’obre, precisament per la regió que serà copiada. Les cadenes complementaries es separen per trencament dels enllaços entre les bases que les mantenien unides. Una de les cadenes ADN serveix de guia per l’alineament dels nucleòtids del ARN, de tal manera, que les bases del ARN que es sintetitzen són complementaries a les cadenes d’ ADN es copia. Així que: una guanina serà copiada per una citosina, una citosina per una guanina, una timina per una amina i una amina per un uracil. En els processos d’unió dels nucleòtids intervé una enzima: la ARN polimerasa. Al final del proses l’ ADN es tenca de nou per aparellament dels seus nucleòtids; i la cadena de ARN passa per un processat per realitzar un ARN útil. Finalment surt del nucli al citoplasma de la cèl·lula.
- Traducció: pas de la informació del ARN a la proteïna. Cada aminoàcid és transportat fins el ribosoma per una pròpia t-ARN. Cada t-ARN té dos extrems, un que reconeix i s’uneix al seu aminoàcid particular, i l’altre que té tres bases complementaries al codó correspondria al dit aminoàcid.



Tipus d’ ARN: el que porta les instruccions per la síntesis de proteïnes es denomina ARN missatger (m-ARN); el ARN ribosòmic (r-ARN) constitueix el ribosoma, que és el lloc on es realitza la síntesis de proteïnes; i, el ARN de transferència (t-ARN) actua com transportador dels aminoàcids durant la síntesis de proteïnes (cada aminoàcid per la seva pròpia ARN de transferència).


El codi genètic és la seqüència de nucleòtids en la molècula d’ ADN representats per les seves inicials (A, T, G, C) al ARN (A, U, G, C). Cada grup de tres nucleòtids, que es denominen un codó, és una paraula en el llenguatge dels àcids nucleics, i aquesta paraula es traduïda per un aminoàcid. És a dir, que el codi genètic constitueix les regles de correspondència entre els codons i els aminoàcids; és universal. Hi ha 64 codons, 61 representen aminoàcids i tres codons són senyals de terminació. Com només hi ha 20 aminoàcids, hi ha més d’un codó per cada aminoàcid.


Síntesis de proteïnes, etapes: el m-ARN s’uneix al ribosoma. El primer codó del m-ARN reacciona amb el complex [t-ARN1 + aa1] corresponent, que generalment la proteïna és metionina, ja que, el primer codó sol ser AUG. A continuació, el segon codó reacciona amb el seu respectiu [t-ARN2 + aa2]. Els dos aminoàcids, situats molt pròxims, reaccionen formant un enllaç peptídic, quedant units els dos primers aminoàcids {aa1+aa2}. El t-ARN del primer aminoàcid queda lliure i surt del ribosoma disposat per ser reutilitzat. El tercer codó queda esposat i reacciona amb un corresponent [t-ARN3 + aa3]. De nou es forma un enllaç peptídic, donant com resultat la cadena {aa1+aa2+aa3}, quedant lliure el t-ARN2. El proses continua i de la mateixa manera és van “llegint” els successius codons pels seus corresponents t-ARN, i la cadena peptidica va creixent. Finalment, al arribar a un codó de terminació s’allibera la cadena d’aminoàcids. Un cop finalitzat el proses el m-ARN queda lliure i pot ser utilitzat de nou.

Antropologia: Ciència que estudia l'home, o, en un sentit més ampli, els homínids, com a objecte de les ciències naturals, analitzant la variabilitat normal del cos humà en l'espai i en el temps.

A l’actualitat és molt important conèixer sobre la nutrició, la dietètica i l’alimentació per això a crescut la investigació en camps com la producció d’aliments i els efectes saludable / perjudicials de la ingesta. També hi ha molts estudis de models de consum alimentari; de base epidemiològica.

Epidemiologia: Branca de la medicina que agrupa el conjunt d'activitats interdisciplinàries emprades en l'estudi dels factors del medi ambient, individuals o d'altra mena, que amenacen la salut de l'home.

Gràcies a tots aquests estudis i personal professional és estudiat el terme: alimentació-salut-benestar.

Però tot i això, hi ha inconvenients com:
- El repartiment no assegura les necessitats bàsiques de tothom.
- El repartiment equitatiu dels aliments
- La capacitat regenerativa dels recursos utilitzats
- La preservació de la identitat cultural
- Falta de confiança en els aliments produïts i processats
- Els aliments han adquirit una centralitat important pel rol econòmic. Degut a això s’han agreujat les distàncies (nord/sud; rics/pobres)

Per tot això s’ha incorporat en les polítiques de salut pública, per reduir malalties que són causa de mort prematura. Exemples: cardiovasculars (països industrialitzats) i fam (països en vies de desenvolupament).

Tot i que cada cop més i millor es coneix sobre la composició dels aliments i els seus efectes; és molt difícil millorar-ho ràpidament, ja que, està influït per molts fenòmens, és a dir, és multidimensional (influït per: biologia, nutricional, mèdic, social, psicològic, econòmic, simbòlic, religiós i cultural).

Per això quan es volen millorar les condicions de vida d’una població s’ha de comprendre els valors i pràctiques culturals. A més a més un factor molt important és que s’ha de tenir en compte conceptes etnonutricionals (dietes relacionades amb cada cultura), ja que, així és molt més eficaç que els hàbits recomanats perdurin.

Què s’ha de tenir en compte abans de fer una dieta? És molt important conèixer la manera d’entendre què és l’alimentació pel pacient, sense oblidar: pes, talla, patologies, etc.

Hi ha organitzacions complexes per una bona informació, educació, investigació i control dels aliments. El personal professional és el/la nutricionista: persona experta en l’efecte pràctiques alimentàries i salut de la població; fixen les directrius de “les dietes adequades” per evitar problemes i millorar patologies; i , segueixen la gramàtica del codi ètic.

Conclusió l’antropologia i la sociologia inclouen la complexitat: “és preferible una solució aproximada a un diagnòstic precís que una solució exacta a un diagnòstic aproximat”.

Caràcter amfòter: és quan un aminoàcid es pot comportar com a àcids i com a base.

Els àcids i les bases poden ser forts o dèbil, si són forts cedeixen/capten tots els protons en canvi els dèbils cedeixen/capten alguns protons però no la majoria.

L’aminoàcid cedirà protons segons el pH del medi.

Per exemple: la glicina (Gly) cedirà un protó quan el medi sigui més àcid que ell; és a dir, estigui per sobre del pH 3, ja que, com a àcid el seu pKa és de 2,34. I també cedirà un altre protó quan el medi sigui base superior a pH 10 perquè l’aminoàcid quan és comporta com a base el seu valor pKa és de 9,60.


Els aminoàcids de la cadena polar àcids o bases tenen tres valors de pKa. Els polars àcids tenen dos valors àcids i un base, en canvi els polars bases tenen dos valors de bases i un d’àcid.


Punt isoelèctric (pl): valor de pH on la carrega global és nul·la.